La verdá que nos fai llibres.

Vivimos engañaos desque nacemos
y, malpenes estrenamos les neñines,
yá nos cambien les mamielles por un chupu.
Vivimos namoraos desque podemos
y llevamos bien dispuestos en gargüelu
un cantar y un ixuxú pa echar al mundu.
Filamos tolo fino que sabemos
y texemos mil barayes colos años
pa evitar que s’esfreza’l pensamientu.
Y, a la postre, abangaos d’upar a otros,
les mamielles celestiales añoramos
espurriendo’l pescuezu nel cagüercu.
Mester de Xuglaría.

Xuglar simplemente soi
de posafuelles,
buscando pallabres voi
peles caleyes.
Llamáime siempre xuglar,
nunca poeta:
llevántome col riscar
y ando a la gueta
pel castañéu la llingua
pa echar na cuerria.
Nun me llaméis escritor,
siempre xuglar:
toi na braña col pastor,
na llosa col llabrador
y col pescador na mar,
Sabéi cómo me llamar:
de posafuelles cantor,
cenciellamente, xuglar.
Cuandu tresllumbas...

Cuandu tresllumbas el cumal que ti fiandi
en dous mitadas la tou vida,
entamas a ver lus feichus que viviasti
comu’l recuantu d’una amuravela.
Emprimas na cuna ya vas percorriandu adulcis
lus requeixus de tolas caleas que triasti
ya tamián daquellas qu’enxamás pasarun
más allá de la puarta’l tou deséu.
Camiantas entoncias si tovía ya tiampu d’atroupar
lus montis, vallis ya mariñas au nunca
inda aprucisti. Peru ya entós cuandu’l pesadiallu
que ti aforgugóu tantus ya tantus suañus
déixati amorrentandu comu un esculibiartu
nel sabli de la nada, ya pescancias que ya seru
pa ser lu que nun fuisti ya vivir tou aquellu que
namái ya ferial de las tous ilusionis amortayadas.
Os Teixois.

Alló,
na tierra u’l ferreru
forxa sele'l tiempu
nel mazu y la fragua.
Alló,
nel llar u’l viaxeru
descansa esteláu
sol cielu pizarra.
Alló,
onde al sol primeru
bancien corazones
al compás del agua.
Antroxu.

Febreru traxo l’antroxu,
los guirrios y la comedia.
Mazcaritos, goxu ardiendo,
pitances, trebeyos, fiesta.
Darréu, vien entainando
el desiertu la cuaresma.
Y, nun bierzu cerezales,
tresalez la primavera.
Home Namoráu

Yera un home namoráu
de los xatos pintos
y les albóndigues.
Sopelexáu pol mingu
y l’aforfugu de final de mes.
Yera un home eleváu
a la enésima potencia
pol rioxa collecha 96.
Y acuruxáu tres los papeles
sentía ruxir nes vidayes
l’ensame ultrasúdicu
de los héroes del
F
O
O
T
B
A
L
L
El País de Nenyures.

Dende’l ventanu’l mio camarote
nortio la mar.
Una mar que ruxe bella.
Gaviotes y tolines siguen el barcu
que bancia, adulces,
hacia’l País de Nenyures:
onde nun hai tierra,
nin agua,
nin orielles.
Xubo sele pa cubierta
anubríu pola desgana,
pues rescampla güei un sol
de manera irrepetible.
Por cierto,
allá en País de Nenyures,
tampoco nun hai sol,
nin lluna,
nin estrelles.
Princesa Llagartesa.

D’otros díes la memoria pecigaña
nos blasones de la piedra aforoñada,
y la edra caprichosa escarabaya
la silueta de la torre aldovinada.
Ye princesa del palaciu, llagartesa,
caleciendo na corrada soleyera,
y apregona don cuquiellu a so alteza
la llegada de madama primavera.
Silencios.

Guaña'l silenciu dayures.
Erma la tierra nes manes.
Rance’l coral.
Rance’l tiempu
orpinando nes vidayes.
Piel de lluna.

La buelga pela to nieve,
hacia ti, rastru ensin sen,
col calicor de saber
que ye nidia,
piel de lluna,
nueche sele,
la to ausencia.
Na Herbosa.

Buxa, la tarde bruxa,
bocia en silenciu.
El to asemeyu
y un guilendrexu
de filandones
filando espeyos,
gayoles quedes
allá en Xunetu.
Vis-veo

Vis-veo, neña, y verás...,
a tatás..., del gris grisor
del llau del corriverás...,
cuntando santos quiciás...
chirlosmirlos... menos dos...
¿Pescanciasti p’acullá,
pintu o prietu, cuál color...?.
Remembranza

Muga
na tierra sechada
u duerme l’amor.
Na erma corrada
de vacíu dolor.
Nos güeyos fuxíos.
Nel recuerdu
murniu
d’un persele son.
Despidida.

El pulsu les foles amorrenta
como sele esfoyaza nes tardes de Setiembre.
Güel a ocle y seronda,
a cachones referviendo nes quietes manes del xigal.
Y unos güeyos silenciosos tresbilden
el nidiu azul del horizonte.
Retriñen voces engaramitaes nel aire
y les nubes, nel pasar adulces de los suaños cansos.
Les guedeyes ondeen al sol mortecín, espelurciaes,
feches remontáu deséu,
y afalaga la piel la sonce voz de la fresca.
Entemécense semeyes y pensamientos, rixos y calmes,
nagües y besos, y siempre unos güeyos
tresbildando horizontes.
Manes con manes n'enxareyada, pallabres con pallabres,
un burbús esbaria afalagando la roxa melota
del sableru.
Y allalantrón preguntes y un cuetu, y un cielu
escampláu, y un arniu de lluz ariciada d'esperanza.
Xuega l'amargor al piocampu coles lluces
fríes y murnies de faroles quedes na tarde
de tebia paz.
Un tastu a salmoria recuerre la distancia,
y un camín, pobisa y tiempu, inunda'l sen de recuerdos.
Ausencia.

Cai la nueche
tres l'ausencia
-la curuxa en carbayéu-.
Sele posen
-alba incierta-
les campanes del recuerdu.
La Serena d'Entrellusa.

Sentada nun mantu d'ocle,
allá, nel vieyu puertu
balleneru d'Entrellusa,
la Serena
arrima una bígara a la oreya
pa sentir
la mar xunto a la mar.
Pues, como sabia fía que ye
del maxín y los océanos,
conoz la Serena
qu'hai dos maneres hermanes
de sentir la mar:
Una, viviéndola.
Otra, suañándola.
La Orquesta Xiblatera

Zamploñes, turullos, xiples,
xiblates, chiflos, cornetes,
vigulinos de maíz,
riquerraques, ruxideres...
Ye la Orquesta Xiblatera
que fai baillar les estrelles,
con maestros rapacinos
llicenciaos en mil ronquielles,
baxo la sabia batuta
cimble de los texos verdes.
Nortiando

Arroxando fornaes de mañana, de mañanes y d’albancia
y de pallabres seles como güeyos serondos.
Tresnando’l pan pa matar la zapera de los suaños,
de les rises afogaes, de los díes buxos de nuberos
y medrana. Qu’hai un tayuelu pa cadún nesta posada.
Y hai escudiella y pan y calor de llar y pallabra
pacetible. Desalienda viaxeru fatigáu, viaxeru
d’otres dómines u suañar costaba un corazón d’enfotu.
Desalienda y güeya selequino’l tiempu que t’afalaga,
esa interminable riestra d’historia por facer y
tresnar, por iguar coles tos manes d’alfareru
inargayable, d’artesanu de la paz, d’apurridor
de díes ensin povisa y nueches de ruxerrux y lloréu...
Que mañana hai un camín y un horizonte. Que mañana
hai una andecha y un tiempu u xorrecer amigances.
Qu’hai cantares y foguera, y folixa, y xuntanza...
y manes xuncíes con manes, y pallabres con pallabres.
Andariegu

Nun hai fala más acordies que’l ruxerrux de la viesca,
que’l silenciu del camín y los tos pasos na tierra.
Nun hai fala más acordies nin promesa más melguera
que dir faciendo’l destín, pasu ente pasu,
secha tres secha, que dir faciéndote a ti
cola pallabra y la xera.
Qué cimeru ye’l gociar metanos el to camín,
y en monólogu avanzar, y al collaciu dicir sí,
y l’enfotu enfalmarar al calor de la foguera.
Xuan.

Aparráu,
xuncíu al fracasu, ensin mullíes,
amburáu pola vida de sonrises gayoleres,
tu, Xuan,
morriesti ensin sabelo nel trubiecu.
Espoxigasti ensin saber
que namás yeres un calabre, Xuan,
metanos un mundu vivos goliendo a mortizu.
Poro,
nun val la pena que t'apustemes,
nin qu'atalantes que nun fuisti quien
p'arreblagar pilancos.
Porque tu, Xuan,
tas muertu cuantisimayá
y enterráu nes añaes d'una tarde de borrina.




